Crònica d'un Diumenge qualsevol, el destí en el nostres peus i ment. #roadmaratobarcelona
Crònica d'un Diumenge qualsevol, el destí en el nostres peus i ment.
Febrer, Diumenge 7:30 del matí.
Sortida de sol tot baixant des de Vallvidrera cap a Gavà Mar per fer la meva última tirada llarga de 30 km de cara a la Marató de Barcelona.
El sol del matí, amb el mar com a testimoni silenciós en fa estar decidit a fer el pas, som 4 intrèpids, cadascun amb el seu ritme i destí i un mateix objectiu.
Les Adizero Adios s'adapten al ritme del camí, un camí que no només s'estén davant meu sinó també dins meu. El primer quilòmetre anem junts tot parlant de la que serà una dansa solitària amb el meu propi ritme, amb la respiració com a música.
Els primers raigs de sol m'acaricien amb calor, mentre el passeig marítim sembla estirar-se cap a l'infinit. Gavà Mar fins a Port Ginesta estirant fins al final 10 km i tornar, un territori desconegut i avui, una nova frontera a conquerir. Els meus peus van batent el seu propi tambor, decidits a no parar fins als 30 km.
La solitud del començament es va transformant en un riu de rostres, de mirades curioses que es creuen amb la meva determinació. El sol escala el seu tron i el passeig es pobla d'ombres i reflexos. L'escalfor és un testimoni més de la prova, una prova que no només s'endinsa al món exterior, sinó també al meu interior, penso.
Cada pas és una promesa a mi mateix, cada suor un tribut a la perseverança. El temps es dilata com un riu que es desvia cap al seu propi destí. Les hores es fan segons, els segons es fan minuts, i els minuts es redueixen a passos i més passos que em porten més enllà de l'horitzó.
L'horitzó s'estén com una promesa, una promesa que em crida des de fa estona, ja queda menys, ànims!!, sort que en ser un recorregut d'anada i tornada ens creuem amb els altres herois i heroïnes i ens animem mútuament, ells també estan gaudint i patint de l'esforç, però saben que el repta bé que s'ho val.
Així que continuo avançant, un pas a la vegada, cap a l'infinit que ens crida, cap als somnis que ens esperen. Encara que el dolor estructural a la part baixa de l'isquio intenti frenar-me, és només una parada momentània en la nostra ment, una petita pedra al camí que em recorda la meva pròpia resistència.
Acceptar els nostres límits físics no és sinònim de derrota, sinó de saviesa. Quan els ritmes semblen inabastables, quan les forces flaquegen i el cos ens crida a l'aturada, és llavors quan la nostra veritable força emergeix. És en aquests moments de desafiaments que descobrim la nostra pròpia capacitat de superació, la nostra capacitat de transformar el dolor en força, els obstacles en oportunitats.
El dolor, com el sol ardent que acaricia la pell, ens recorda que som vius, que som capaços de sentir, de patir, de créixer. Cada pas, cada respiració, és un testimoni de la nostra pròpia determinació, de la nostra pròpia voluntat de fer front als vents de l'adversitat i emergir més forts, més decidits que mai.
Així que continuo endavant, amb el cor com a brúixola i la ment com a guia. Perquè en aquesta marató de vida, cada pas, per petit que sigui, m'acosta una mica més a l'arribada, a la nostra pròpia definició de l'èxit. Sigui quin sigui el resultat final, el veritable triomf resideix en la nostra capacitat de creure en nosaltres mateixos, de lluitar amb coratge i de continuar endavant, malgrat tots els obstacles que ens puguin sortir al pas.
Les meves cames, cansades, però decidides, continuen avançant, negant-se a cedir davant l'adversitat. La meva ment, un far enmig de la tempesta, em recordava que el camí no només és físic, sinó també mental.
I finalment, després de cada esforç, de cada sacrifici, arribar el moment de la recompensa,
km 29, 1 km i ja estem, un recordatori que no hi ha límits que no puguem superar, que no hi ha somnis massa grans ni reptes massa llunyans.
Avui, sota el sol inclement, he après que l'esforç és la moneda d'un preu que només nosaltres podem pagar. He après que creure en un mateix és la clau que obre totes les portes, que ens allibera de les cadenes de la incertesa i ens impulsa cap a l'horitzó desconegut.
Així que continuaré avançant, un cop més, cap a l'infinit que em crida, cap als somnis que m'esperen. Perquè en aquesta marató de vida, la línia d'arribada és només el començament d'una nova aventura, d'un nou repte, d'una nova oportunitat per creure en nosaltres mateixos i conquerir allò que semblava impossible.
Un que tenir ganes d'escriure :)
#roadmaratobarcelona
Sortida de sol tot baixant des de Vallvidrera cap a Gavà Mar per fer la meva última tirada llarga de 30 km de cara a la Marató de Barcelona.
El sol del matí, amb el mar com a testimoni silenciós en fa estar decidit a fer el pas, som 4 intrèpids, cadascun amb el seu ritme i destí i un mateix objectiu.
Les Adizero Adios s'adapten al ritme del camí, un camí que no només s'estén davant meu sinó també dins meu. El primer quilòmetre anem junts tot parlant de la que serà una dansa solitària amb el meu propi ritme, amb la respiració com a música.
Els primers raigs de sol m'acaricien amb calor, mentre el passeig marítim sembla estirar-se cap a l'infinit. Gavà Mar fins a Port Ginesta estirant fins al final 10 km i tornar, un territori desconegut i avui, una nova frontera a conquerir. Els meus peus van batent el seu propi tambor, decidits a no parar fins als 30 km.
La solitud del començament es va transformant en un riu de rostres, de mirades curioses que es creuen amb la meva determinació. El sol escala el seu tron i el passeig es pobla d'ombres i reflexos. L'escalfor és un testimoni més de la prova, una prova que no només s'endinsa al món exterior, sinó també al meu interior, penso.
Cada pas és una promesa a mi mateix, cada suor un tribut a la perseverança. El temps es dilata com un riu que es desvia cap al seu propi destí. Les hores es fan segons, els segons es fan minuts, i els minuts es redueixen a passos i més passos que em porten més enllà de l'horitzó.
L'horitzó s'estén com una promesa, una promesa que em crida des de fa estona, ja queda menys, ànims!!, sort que en ser un recorregut d'anada i tornada ens creuem amb els altres herois i heroïnes i ens animem mútuament, ells també estan gaudint i patint de l'esforç, però saben que el repta bé que s'ho val.
Així que continuo avançant, un pas a la vegada, cap a l'infinit que ens crida, cap als somnis que ens esperen. Encara que el dolor estructural a la part baixa de l'isquio intenti frenar-me, és només una parada momentània en la nostra ment, una petita pedra al camí que em recorda la meva pròpia resistència.
Acceptar els nostres límits físics no és sinònim de derrota, sinó de saviesa. Quan els ritmes semblen inabastables, quan les forces flaquegen i el cos ens crida a l'aturada, és llavors quan la nostra veritable força emergeix. És en aquests moments de desafiaments que descobrim la nostra pròpia capacitat de superació, la nostra capacitat de transformar el dolor en força, els obstacles en oportunitats.
El dolor, com el sol ardent que acaricia la pell, ens recorda que som vius, que som capaços de sentir, de patir, de créixer. Cada pas, cada respiració, és un testimoni de la nostra pròpia determinació, de la nostra pròpia voluntat de fer front als vents de l'adversitat i emergir més forts, més decidits que mai.
Així que continuo endavant, amb el cor com a brúixola i la ment com a guia. Perquè en aquesta marató de vida, cada pas, per petit que sigui, m'acosta una mica més a l'arribada, a la nostra pròpia definició de l'èxit. Sigui quin sigui el resultat final, el veritable triomf resideix en la nostra capacitat de creure en nosaltres mateixos, de lluitar amb coratge i de continuar endavant, malgrat tots els obstacles que ens puguin sortir al pas.
Les meves cames, cansades, però decidides, continuen avançant, negant-se a cedir davant l'adversitat. La meva ment, un far enmig de la tempesta, em recordava que el camí no només és físic, sinó també mental.
I finalment, després de cada esforç, de cada sacrifici, arribar el moment de la recompensa,
km 29, 1 km i ja estem, un recordatori que no hi ha límits que no puguem superar, que no hi ha somnis massa grans ni reptes massa llunyans.
Avui, sota el sol inclement, he après que l'esforç és la moneda d'un preu que només nosaltres podem pagar. He après que creure en un mateix és la clau que obre totes les portes, que ens allibera de les cadenes de la incertesa i ens impulsa cap a l'horitzó desconegut.
Així que continuaré avançant, un cop més, cap a l'infinit que em crida, cap als somnis que m'esperen. Perquè en aquesta marató de vida, la línia d'arribada és només el començament d'una nova aventura, d'un nou repte, d'una nova oportunitat per creure en nosaltres mateixos i conquerir allò que semblava impossible.
Un que tenir ganes d'escriure :)
#roadmaratobarcelona
.jpeg?locale=ca)
