Guiar corrent per la muntanya o l’asfalt pot semblar senzill:
poses les sabatilles, marques una ruta i surts amb un grup.
Però darrere hi ha molt més del que es veu.

Quan corres sol, només has d’estar per tu.
Quan corres guiant, has d’estar per tots: pel que va fort i pel que va just, pel que calla i pel que parla massa, pel terreny, pel temps i pel ritme.
Has de prendre decisions, adaptar-te i fer que tothom gaudeixi i acabi sencer.
Això no s’improvisa.

Per això, de vegades, quan veig activitats o projectes que ofereixen el mateix de manera gratuïta, penso que potser no som conscients del valor real que hi ha darrere.
No és una qüestió de diners, sinó de respecte per l’ofici i per tot el temps invertit a formar-se, a aprendre i a millorar.

Entenc les grans marques: fan soroll perquè tenen un producte a vendre.
Però en el nostre món, on tot passa per xarxes i likes, sembla que el premi no és per qui ensenya, sinó per qui es veu més.
Avui cal saber de tot: córrer, gravar, editar, comunicar…
I a vegades, entre tant de soroll, costa diferenciar qui comparteix experiència de qui simplement sap vendre.

Quan guies o entrenes, no només comparteixes quilòmetres.
Comparteixes coneixement, criteri i confiança.
L’objectiu no és que el client et necessiti cada cop, sinó que una part del que li has transmès li quedi dins, que entengui millor la muntanya, l’asfalt i a si mateix cada vegada que hi torni.

Perquè al final, la muntanya —i també l’asfalt— posen tothom al seu lloc.
I el que realment queda no és el soroll, ni els likes, ni la novetat:
sinó el valor del temps, el coneixement i la capacitat d’estar pendent de tot i de tothom mentre corres amb altres.