Hi ha cròniques que costa escriure.

No perquè no sàpigues què va passar, sinó perquè necessites una mica de temps per entendre-ho.

Han passat nou dies des de la Garmin Epic Trail Marathon i ara sí que em ve de gust compartir com ho vaig viure.

No és la història que havia imaginat quan vaig començar a preparar aquesta cursa.

Però és la que em va tocar viure.

Arribava a la Garmin Epic Trail amb moltes ganes.

Havia dedicat setmanes a preparar-la, combinant els meus entrenaments amb la feina de guia de muntanya i d'entrenador. Com molts corredors populars, entrenava quan podia, buscant l'equilibri entre les obligacions del dia a dia i les ganes de continuar competint.

Sabia que seria una cursa exigent, però em sentia preparat per afrontar-la.

La sortida va anar segons el previst.

Sense presses.

Sense deixar-me portar per l'eufòria del moment.

La pujada fins al Corronco la vaig gestionar bé i les sensacions eren bones. El cos responia i el cap estava tranquil.

Tot feia pensar que seria un bon dia.

Però la muntanya té una manera molt honesta de recordar-nos que no sempre decidim nosaltres.

Baixant del Corronco, aproximadament al quilòmetre 12, vaig notar una primera rampa al vast medial de la cama dreta.

Va desaparèixer ràpidament.

Vaig continuar.

Uns quilòmetres més tard, en la baixada cap a Boí Taüll, va arribar una segona rampa. Aquesta vegada a l'isquiotibial de la mateixa cama.

Va ser en aquell moment quan va aparèixer el dubte.

No tant pel dolor.

Sinó pel que podia passar més endavant.

Per davant encara quedaven molts quilòmetres i trams de baixada tècnica on qualsevol incidència podia complicar molt la situació.

Al quilòmetre 17,5 vaig arribar a l'avituallament de Boí Taüll.

Allà hi havia el cotxe.

Hi havia la família.

I hi havia una decisió per prendre.

Podia haver continuat?

Possiblement sí.

Havia d'assumir aquell risc?

Vaig decidir que no.

Vaig retirar-me.

No va ser una decisió fàcil.

Ni agradable.

Però era la que, en aquell moment, considerava més responsable.

Encara avui no puc assegurar quin va ser el motiu.

Potser la calor.

Potser la càrrega acumulada de les darreres setmanes.

Potser el desplaçament del dia abans.

O, simplement, una combinació de molts petits factors.

No sempre hi ha una única explicació.

I crec que és important acceptar-ho.

Amb uns dies de perspectiva, m'adono que aquesta experiència va molt més enllà d'un resultat.

Vivim en una cultura esportiva que sovint ens diu que no ens rendim mai.

Que sempre hem de continuar.

Que abandonar és perdre.

Però la muntanya m'ha ensenyat una cosa diferent.

M'ha ensenyat que també cal saber escoltar.

Escoltar el cos.

Les sensacions.

Els avisos.

I entendre que hi ha decisions que no es prenen per por, sinó per responsabilitat.

No considero aquest DNF un fracàs.

El considero informació.

Informació sobre el meu cos.

Sobre la meva preparació.

Sobre aquells aspectes que encara puc millorar.

Perquè els dies que tot surt bé és fàcil sentir-se satisfet.

Però els dies que les coses no surten com esperaves són els que més t'obliguen a créixer.

D'aquí a pocs dies tornaré a posar-me un dorsal a la Skyrace Comapedrosa.

No per compensar aquest DNF.

No per demostrar res a ningú.

Simplement perquè continuo gaudint d'aquest camí.

Continuo tenint ganes d'entrenar.

De descobrir muntanyes.

De compartir quilòmetres.

I de seguir aprenent.

Perquè, al capdavall, això és el que més m'agrada de córrer per muntanya.

No les medalles.

Ni els temps.

Ni els resultats.

Sinó tot el que aprens mentre hi arribes.

O, de vegades, mentre decideixes que aquell dia el més intel·ligent és no arribar-hi.

Si aquesta experiència serveix perquè algun corredor, algun dia, escolti el seu cos abans de convertir un problema petit en una lesió important, ja haurà valgut la pena explicar-la.

Perquè no totes les curses s'acaben creuant la línia d'arribada.

Però totes, si les sabem llegir, ens poden ensenyar alguna cosa.