Fa anys que se sent molt aquesta paraula: proximitat.
Comerç de proximitat, productes de proximitat, serveis de proximitat...
Però jo em pregunto: què vol dir, realment, proximitat?
Perquè pots viure al mateix carrer que algú i no sentir-t’hi gens a prop.

Quan decideixes emprendre al teu barri —aquell on vius des de sempre, on t’aturen pel carrer,
on diuen que “cal ajudar els de casa” — t’imagines que serà fàcil.
Que la gent que et coneix, et recolzarà, que t’obriran les portes.
I sí, molts et diuen “quina bona idea!”, “t’ho mereixes!”, “t’anirà genial!”.
Però després... no són ells qui et compren, ni qui et contracten, fins i tot et fas invisible per alguns.

No és que no ho vulguin —o potser sí—, però hi ha alguna cosa que pesa més.
Una mena d’incomoditat quan algú del seu entorn fa aquell pas que els recorda que ells encara no l’han fet.
No és odi, però tampoc suport. És una distància silenciosa.

I llavors entens que proximitat no vol dir veïnatge.
Per mi seria un mirar-te als ulls i desitjar-te de veritat que et vagi bé.
Per mi seria que et diguessin que estan contents de veure que algú del teu costat creix.

I aquí és on m’he adonat d’una altra cosa:
que jo també ho he fet.
Que potser també he estat aquell que diu “quina bona feina” però després no hi posa acció.
Aquell que admira però no acompanya.
I és des d’aquesta empatia —des de reconèixer que tots ho fem una mica—
que m’ha vingut de gust escriure aquest text tan directe.

Perquè donar suport no sempre vol dir comprar.
Vol dir parlar-ne bé, compartir-ho, recomanar-ho, deixar un comentari,
fer un “m’agrada” sincer o simplement dir “t’he vist, t’estic seguint, endavant”.
A vegades, el que més fa mal no és que no comprin,
sinó el p silenci.
Aquella sensació que la teva passió molesta,
que fer el que estimes desperta incomoditat.

Però tot i així, segueixes.
Perquè la proximitat real no es mesura en un mapa, sinó amb la mirada.
I potser els clients, els amics i els suports més autèntics
no són els que tenim més a prop físicament,
sinó els que connecten amb el que som, encara que siguin lluny.

I potser ara ho puc veure amb calma perquè les coses m’estan anant bé.
Perquè ara sí que entenc que aquell silenci, aquella distància,
no sempre era/és mala intenció ni falta de suport.
A vegades era/és només por, incomoditat, o no saber com reaccionar.
Ara puc llegir-ho d’una altra manera.
Amb empatia. Amb gratitud.
Perquè al final, tot el que he viscut —també això—
m’ha fet ser on soc i com soc avui.

Sol vas més ràpid però junts arribarem més lluny.