Bones gent.
fa temps que no em passo per aquí, espero que em perdoneu.

He vingut a explicar una cosa...

El 2015 vaig anar a l'illa de La Palma (Canàries) amb la família.

En aquell viatge vaig sentir parlar d’una cursa dura, salvatge, diferent. I d’una corredora de Vallvidrera, la Mònica Aguilera, que l’havia guanyat el 2011.
Jo allà sense dorsal, sense objectiu esportiu… però vaig fer una d’aquelles “locures” que et canvien la mirada: pujar al Roque de los Muchachos 2400 m des del mar a Tazacorte i baixar.

No sabia gaire què era aquella illa… però ja em va quedar gravada.
Aquella història es va quedar allà, fent pòsit.

I sense saber-ho, allà va començar tot.

El 2018 hi torno amb dorsal. Marató. 45 anys.
Amb en Jaume @jfaulo i aquella sensació de “quina cursa més èpica…”.
I La Palma no es deixa indiferent: t’obliga a entendre-la, a patir-la i a viure-la.

El 2022 repeteixo la Marató. Després de l’ensurt del volcà, l’illa reclamava ser trepitjada, tornada a viure. I jo hi vaig tornar.

Ja no corria igual. Ni pensava igual.
La muntanya ja no era un repte a vèncer, sinó un lloc a escoltar, sentir i emocionar.

I ara, el 2026, faig el salt a la Ultra. I el mateix dia que corro, faig 53 anys.

Ja no hi ha demostració. Només suma.
Suma experiències, gent que porto al cor i una illa que et dona de tot: terrenys canviants, clima imprevisible i vistes que et deixen sense paraules. Carenar sobre un volcà aquí és un altre nivell.

4 fotos. 3 curses.
Un fil que ve de lluny. I una illa que m’ha anat reescrivint cada vegada que hi he tornat.

La Transvulcania no és una cursa. És una manera d’entendre per què corro i per què comparteixo això amb els altres.

Seguim