Amb 52 anys, torno a sentir aquell estat… i només jo sé què significa.

Arran de la meva millor marca personal a la Cursa de Bombers m’ha vingut el modo pensatiu.
Ja ho sé, podria fer un vídeo —però últimament em dona per escriure.
Ja veig massa vídeos i al final són superficials, i crec que un text queda més gravat a la retina.
Necessito posar les paraules a un sentiment, una darrere l’altra, com qui ordena sensacions després d’una bona cursa.

I no és només per Bombers.
És pels últims dos anys.
Per cada cursa feta, algunes millors, altres pitjors, però totes amb sentit.
Quan surt bé, ho saps. Ho notes.
No només pel temps final o la posició, sinó perquè reconeixes la feina ben feta, la constància, la paciència.

I quan no surt, també aprens.
 Aprens que no tot es mesura en minuts, que córrer va molt més enllà del resultat.

Fa 13 anys, sense saber-ho, estava en el meu prime.
Llavors tenia 39 anys, i tot semblava fàcil: el cos responia, el cap seguia, i tot semblava fluir amb facilitat.

Però no era conscient que aquell moment era especial.

I com se sap això? Ai mare meva, com molaria saber-ho, oi?
Parlo de la vida, de decisions, de moments, de buscar la felicitat.
Quan estàs al millor moment, només pots mirar enrere per reconèixer-lo, i com imagineu… ja és massa tard per gaudir-lo o per immortalitzar-lo.
Ok… estic al meu prime, toca celebrar-ho!!! 😄

Ara, amb 52, torno a sentir una sensació molt semblant —i ara l'experiència te un pes important.
Perquè la vida, no només l’esport, et dona una segona oportunitat.
L’experiència de veure’m com de lluny, de dir-me “això ja ho he viscut”, em permet reconèixer aquell estat.

I això no vol dir que sempre sàpiga què fer amb ell, perquè ja és molt tenir la segona oportunitat.
Ara, cada triomf serà una festa: el vull explicar, el vull celebrar… per mi mateix, no per la gent.
A certes edats, el que pensin els altres ja no importa tant.

Potser aquest és el veritable prime:
quan físic, mental i estat d’ànim van plegats.
Quan no només corres… sinó que saps per què corres i només tu saps fins quan.

Seguim...
M'acompanyes, anem-hi!!!