– Part 1: El per què de tot plegat 

Per moltes curses que he fet, i totes les que espero fer encara, si hi ha una cosa que m'encanta és treballar intensament per estar preparat per a un repte fora de la meva zona de confort. Això em dona una motivació extra. I si a més estic envoltat de la meva gent, Els Piris, i puc motivar-los, això ja és un èxit que m’omple tant personalment com professionalment. 

Parlo de la Gran Trail Aneto-Posets. Tant la Volta a l’Aneto (la meva), com la Marató de les Tucas, van quedar una mica eclipsades per la presència de més de 40 corredors i corredores dels Piris. Però això no és el més important. El que realment compta és que tots feia mesos que treballaven fort per arribar-hi. Córrer una cursa d’alta muntanya és, per molts, sortir de la zona de confort. No només per la distància —en el meu cas 56 km i +3700 m—, sinó sobretot per les hores d’alta muntanya, amb tot el que comporta. 

Si em coneixes, ja deus haver vist que aquest maig em vaig obligar a fer més quilòmetres del que estic acostumat, superant els 400 km mensuals amb molt desnivell. Al juny, encara més desnivell: més de 21.000+ metres. Sortides de feina, de plaer, amb amics... o en solitari, com aquell “Picad’Estating” que em va deixar servit. 

I tot això... per què? 

Per mi la resposta és fàcil, però intentaré explicar-me... 

Primer: per mi mateix. Sí, sóc egoista. M’agrada demostrar-me que amb 52 anys encara puc superar-me, que treballant bé pots arribar al límit sense fer-te mal. 

Però sobretot ho faig per demostrar als companys i als clients que les coses que costen valen molt la pena. Que res és fàcil. Que no et regalen res. I que el més important no és la cursa en si, sinó el camí recorregut: les suades èpiques, les caigudes èpiques, les llàgrimes èpiques... i els riures èpics! Tot és èpic, i per què no hauria de ser-ho? Ens ho mereixem. El que fem no és fàcil, no ho fa tothom, i tot i que el resultat importa, poca gent l’entendrà com nosaltres.  

🏔️ Volta a l’Aneto 2025 – Part 2: La Cursa 

Tot va anar segons el plantejat. Els primers 20 km van ser de córrer i córrer, tot i que ja superàvem els +1300 m. De Benasque al Refugi de la Renclusa: 2h35'. 

Segona part: l’alta muntanya 

Arribava la pura muntanya fins al Coll de Salenques: 6,5 km amb 1000+ de pujada. Paisatges espectaculars, pedres i pedrotes, neu i una pujada dura fins als 2800 m d’altura. Ja portava 4h44’ i 26,5 km amb 2300+. 

Des del coll, baixada de pura alta muntanya. El que es veia des d’allà ja preveia el patiment fins al Refugi de Llauset, només 5,5 km més enllà, però duríssims. Alta muntanya pura: pluja, pedra, desgast... Una agonia de 1h36' per arribar a Llauset en 6h21’. Potser el tram més dur de la cursa per molts. 

Allà vaig recuperar forces. El que venia era la pujada al Coll de Vallibierna: només 1,5 km, però amb 320+ que es fan notar. 7h05’ i 33 km, encara en quedaven 23… 

Mentiria si digués que arribar al Refugi de Coronas va ser fàcil. Terreny mullat, relliscós, i un cos que ja anava carregat. Baixada llarga i tècnica fins a km 40 en 8h15’ i 3000+. Només quedaven 700+... ai mare meva. 

L’últim mur: Estiba Freda 

Començava l’última gran pujada fins al Pic d’Estiba Freda, passant per boscos verds, herba i rius. Tornava a ploure. El cansament era intens, però el paisatge ho compensava. El bosc va desaparèixer, agafàvem alçada fins a veure l’èpica pujada final, de terra negra i relliscosa. Amb pals, esforç i il·lusió vaig visualitzar el pic. Enmig de la boira, l’últim avituallament (gràcies, voluntaris, sou molt grans!). 9h32’ i 43 km (el meu GPS en marcava 44,5). 

La baixada final 

Dividida en tres trams: 

Dades finals:
 

 
💚 Gràcies i a llepar-se les ferides

Si has llegit fins aquí... gràcies!

Gràcies als Piris, per confiar en mi i donar-me l’oportunitat de viure una experiència brutal.
Gràcies Xavi, per estar sempre atent.
Gràcies Marta i Nil, per acompanyar-me, aguantar-me en aquesta feina estranya i estimar-me en els bons i mals moments.

I ara... a llepar-se les ferides i gaudir del viscut. Som uns putos cracks.