Hi ha setmanes que no són fàcils.
De fet, alguns especialistes defineixen aquests dies d’hivern com un dels períodes més baixos anímicament de l’any.
El recent Blue Monday?
És interessant com ens agrada classificar i posar etiquetes: setmanes bones, setmanes dolentes, períodes de creixement, períodes de bloqueig.
Però la realitat és menys lineal i molt més humana.

Ahir, entrenant de nit per la muntanya, vaig tornar a pensar en això.
Com a entrenador, ho veig constantment: persones que se senten penalitzades per no estar sempre al mateix nivell, com si el rendiment fos una línia recta que només pot pujar. I com si la dificultat —tant física com mental— fos un error o un signe de feblesa.
Però la realitat és que el progrés no és lineal. No ho és a l’esport, no ho és al lloc de feina i no ho és en cap procés d’aprenentatge seriós.
Hi ha oscil·lacions, regressions, dubtes i molta feina invisible. I en aquesta feina invisible hi ha una part del valor que no sempre reconeixem.
No cal ser superherois. Ni tampoc intentar encaixar en la versió “ideal” de nosaltres mateixos. Intentar-ho —i fins i tot no assolir del tot el que ens hem proposat— ja és una forma d’avançar.
A vegades, la victòria és simplement continuar present encara que sigui més lentament o amb menys brillantor.
Potser la paraula clau és aquesta: procés.
Acceptar que la motivació i el rendiment fluctuen, i que no sempre serem la nostra millor versió. I això no invalida res del que fem.
Al contrari: és una forma de sostenibilitat personal i esportiva que permet arribar més lluny.

Si aquesta és una setmana baixa per a tu, si tens la sensació que “no estàs a l’altura” del que t’havies proposat, vull recordar-te una cosa: no estàs sol/a

I a més, no tot el progrés es veu des de fora.
I tu, com ho vius?
Què fas quan arriba una d’aquestes setmanes en què el que toca és simplement aguantar i seguir?