Ahir va ploure. I abans-d’ahir també, i avui, per variar, torna a ploure.

Estem en una època curiosa: pluges constants, irregulars i interessants, que transformen els camins i ens obliguen a sortir del pilot automàtic.

Córrer sota la pluja no és només mullar-se; és una petita disciplina: planificar, adaptar-se i recuperar.
Per això m’agrada dividir-ho en tres moments: abans, durant i després.

Abans, consulto la previsió. No pas per decidir si surto —si toca entrenar, es surt— sinó per saber què m’espera: intensitat de pluja, vent i temperatura. Aquesta informació em permet triar roba, ritmes i rutes amb criteri.
Quan fa fred i humitat, l’escalfament també canvia: necessito més temps perquè el cos passi del “dins” al “fora”.

Durant, busco comoditat funcional.
Un impermeable lleuger i transpirable acostuma a ser suficient; si és de dia, la gorra amb visera ajuda molt. I el calçat, si pot ser amb sola amb adherència i no gaire desgastada: la confiança en terreny mullat no és negociable.
També hi ha el factor ritme: en baixades humides, el control importa més que l’ego.

La pluja és només aigua.
Només paro si hi ha tempesta elèctrica.

Després, treure's la roba mullada tan aviat com és pot, recuperar temperatura i ventilar el material.
És un ritual senzill però molt útil per evitar irritacions, refredats i sabatilles que fan pudor i es fan malbé.
Les plantilles fora i a respirar, això també és entrenament.

Però si hi ha un motiu pel qual val la pena entrenar així, no és tècnic: és mental.
Hi ha una solidesa especial que només es construeix quan les condicions no són “perfectes”.
Quan plou, ningú surt per inèrcia: hi ha un compromís explícit amb el procés.

I d’alguna manera, aquests dies compten més.
No per la distància o el ritme, sinó pel que reforcen: resistència, adaptació i coherència.

La muntanya no sempre és amable — i tampoc les curses.
Potser per això m’agrada quan plou una estona: recorda per què entrenem.

I vosaltres, què feu?
Sortiu quan plou o espereu?
I si sortiu, què us funciona millor?