Ahir Dilluns vaig fer un entrenament d’aquells que et posen a prova. Jo l’anomeno “el hàmster”: repetir una mateixa pujada tantes vegades com calgui per sumar el màxim desnivell positiu possible. Sense paisatges nous, sense distraccions. Només tu, el camí i el teu cap. 

Va ser prop de Sant Llorenç Savall, sortint del Marquet de les Roques i pujant fins al Coll d’Eres, uns 300 m positius per repetició. L’objectiu? Fer 10 pujades per assolir els 3.143 m, l’altura de la Pica d’Estats. No per seguir cap moda com l’Everesting —amb tots els respectes—, sinó per jugar amb aquest símbol del nostre territori. La meva Pica, a la meva manera. 

Però no tot va anar com esperava. La calor era insuportable, els avituallaments improvisats, i el cos va començar a grinyolar. A la cinquena pujada, amb 1.571 m positius acumulats, vaig haver de prendre una decisió. Seguir a qualsevol preu? O escoltar el cos i reconèixer que aquell dia, la meitat ja era una fita? 

Vaig optar per baixar el ritme, respirar i tancar la jornada coronant el Montcau. Amb dignitat. Amb aprenentatge. I amb la certesa que no sempre cal arribar al cim per créixer. 

🧭 No ho vaig fer per competir, ni per mostrar res. Ho vaig fer per entendre fins on em porta el cap... i fins on em deixa arribar el cor. 

Gràcies, muntanya. Gràcies, calor. Gràcies, error de càlcul. Perquè cada pas, cada repetició, m’ha ensenyat molt més del que havia anat a buscar.

https://youtube.com/shorts/lXs5pReSy9I