Hi ha curses que no tenen arcs gegants ni pantalles LED.
Ni tenen patrocinadors de milers d’euros.
Però quan hi arribes, sents que allò és trail, el córrer per la muntanya en estat pur.

El passat cap setmana vaig córrer a Sant Quirze de Besora, la Mitja i Pico del Trail del Bisaura 
24,5 km i +1.420 m de desnivell.
Vaig acabar amb 2h55’, 65è de la general i primer de la meva categoria de més de 50anys.
Però més enllà del temps, el que m’enduc és una sensació d’autenticitat que costa de trobar.
Porto 3 anys seguit anant, primer el Putu Trail i l'any passat amb unes condicions no se si dir "arriscades" la Mitja i Pico.

Voldria definir-la com cursa feta amb ànima, amb tot un poble darrera, voluntaris que et criden pel nom, amb veïns que et donen brou calent sota la pluja i amb corredors que comparteixen fang, rialles i silenci.
No és només una competició; és una trobada entre gent que entén què vol dir estimar la muntanya.

No cal contraposar-ho a les grans proves evidentment —cada una té el seu paper.
Les curses de gran format fan créixer l’esport, donen visibilitat, creen somnis i oportunitats i també feina en el meu cas.
Però aquestes, les de territori, les de poble, ens recorden l’origen.
Ens fan baixar revolucions de postureig, son curses per compartir mirar-nos als ulls i sentir-nos part d’una comunitat.

I potser per això hi tornem.
Perquè quan acabes una cursa com el Bisaura, no només et quedes amb el temps al rellotge, sinó amb la sensació d’haver compartit alguna cosa real.
Amb la certesa que encara hi ha llocs on el trail no és un producte, sinó una manera de viure o com a minin es la meva opinió.

apa seguim per la propera que serà un Test d'asfalt tot pensant en el 2026 que vull intentar córrer be, la Marato de Bcn