La Matagalls-Montserrat segur que et sona si ets un friqui del senderisme, les marxes o de les ultres. És una caminada de resistència emblemàtica de Catalunya que recorre 84 km i més de 5.700 m de desnivell acumulat, des del Brull fins a l’Abadia de Montserrat. No és competitiva: no hi ha guanyadors ni pòdiums, i això la fa especial. Sol o amb companys, però igualment la MM exigeix esforç i constància.

Cada any, milers de participants travessen parcs naturals i paisatges espectaculars, celebrant l’esport, la natura i la superació personal. La MM del 2025 va reunir més de 2.600 participants, tot i els avisos de pluja, i va mantenir la tradició d’una travessa que ja fa 46 anys uneix Montseny i Montserrat.

Jo hi arribava amb un bon estat mental, tot i que fora de la meva zona de confort física per una distància tant llarga, així que no anava sol: els meus companys, en Roger i en Josep, m’acompanyaven.

La sortida no és com en una cursa convencional. Els dorsals es reparteixen per sorteig i es va sortint cada minut en petits grups, des de les 15:00 fins a les 17:00. A nosaltres ens va tocar a les 16:20, amb unes 2.000 persones ja en marxa davant nostre.

Des del primer moment vam haver d’avançar constantment, trobant el nostre ritme sense forçar, passant entre grups de caminadors i corredors. Cada avançament era una petita victòria, i l’ambient, molt diferent d’una Ultra, feia que saludéssim molts coneguts, que he anat coneixent amb els anys que no són pocs.

Podem dividir la MM en tres parts importants, tranquil no serà un relat quilòmetre a quilòmetre;):

1. Primers 40 km amb 1.200 m de desnivell positiu fins a Sant Llorenç Savall
Brull-Aiguafreda, Can Joanot, Coll de Poses, Coll d’Ases, Sant Llorenç Savall.
Els primers quilòmetres semblaven fàcils, amb pistes amples i corriols suaus. Però cada pujada, encara que lleu, ens recordava que havíem de dosificar-nos. La temptació d’apretar i avançar ràpid era gran, però teníem l’experiència del 2024 i sabíem que si ho fèiem, ho pagaríem més endavant.

2. Segona part, 40 km amb 1.000 m de desnivell fins a Monistrol
Sot de Matalonga, Matadepera, l’Obac, Vacarisses, Monistrol.
Pujades llargues que numèricament no semblen llargues, però es fan eternes a la nit. Ja no tenim caminadors davant i cal seguir constantment el track, ja que les pintades de la MM de nit es poden perdre fàcilment. Concentració i resistència mental són tan importants com la força a les cames, caminar rapit a les pujades, baixar trotant a les baixades podríem resumir així tota la MM

3. Últims 4 km amb 590 m de pujada fins al Monestir de Montserrat
Un falo llano després de 80 km. Aquesta pujada, per molt que la coneguis, després del que portes es pot fer bola com a nosaltres el 2024; aquest any, però, vaig arribar triomfant.

La part més important per nosaltres aquest any era no arribar desmuntats a Monistrol i poder afrontar amb força l’última pujada.
I puc dir amb orgull que així va ser: a Monistrol tenia ganes de gastar el que em quedava, i no pas per arribar abans que els meus companys —això no funciona així— sinó per veure que havíem fet bé la feina i tocava demostrar-ho.
Reconec que em vaig prendre aquell tram final com si fos una cursa de 4 km vertical (590+), tot i el cansament després de 80 km.

En Roger i jo vam compartir aquests 80 km, ple de converses i silencis, un tàndem perfecte, mentre en Josep anava a un altre ritme però va arribar només uns 30 min més tard que nosaltres, un crack.
Aquesta marxa no té guanyadors: va de resistència, aventura i companyia, sigui caminant o corrent.

Boira i humitat a les 3 de la matinada.
Suant, pujant les escales del Monestir, veient les pedres i branques del camí mostra de la pluja d'unes hores abans.
Sort que no ens va agafar la pluja durant la marxa.
Les llums del Monestir enmig de la boira et sacsegen per dins: cada passa cap a l’Abadia té un pes especial, barrejant cansament, orgull i emoció.

Quan creués el punt final, no és només l’alegria d’haver arribat amb un bon crono(que si); era sentir que havia viscut un viatge complet, físic i mental, de resistència i connexió amb mi el meu company i la muntanya.
Això vol dir que pots treballar pels teus somnis tot i que saps que no serà fàcil i que costaran, i que fins i tot fracassant tindràs recompensa. Aquest és el premi de veritat: la capacitat de valorar-te honestament i dir-te, amb confiança, “si puc”.

La Matagalls-Montserrat m’ha confirmat que el meu estat de forma és bo, però que l’autèntica clau és la determinació i el convenciment que allò que estàs fent és el que realment vols fer, tant en distància, com en lloc, com amb qui, i no si quedarà bé a les xarxes socials.
Crec que vaig sortir amb respecte, vaig avançar amb esforç i vaig arribar amb el cor ple i determinació. Aquesta travessa no és només una marxa: és un record inesborrable que es queda a dins, com la mateixa muntanya.

Apa Salutacions i a per més.